Artículo publicado en la revista Valors (16/03/2026)
Sempre hi ha hagut espai per als discursos antitecnològics. La por a la innovació, al canvi, o l’afany de conservar una determinada dinàmica de poder han motivat que pensadors o institucions senceres s’hagin oposat a determinats avanços tecnològics. Però igualment sabem que no es poden posar pals a la roda, i que la popularització de les innovacions tècniques és inevitable si responen a lògiques de comoditat i de mercat.
Fa uns trenta anys es començava a estendre l’accés a internet. Per a molts, l’arribada de la xarxa virtual suposaria la democratització de la informació i la superació definitiva de la manipulació tradicional que sempre s’ha exercit des de trons, púlpits, aules, ràdios o televisions. Cada ciutadà seria d’ara endavant amo de les seves pròpies fonts d’informació, la qual cosa generaria una societat més ben (in)formada, més madura i democràtica, amb debats més profunds i contrastats.
Trenta anys després cal reconèixer que aquella anàlisi contenia un immens error. Encara més, les xarxes socials i la popularització de dispositius mòbils amb accés a les mateixes han generat un efecte gairebé oposat. La informació, lluny de democratitzar-se, es polaritza i, sobretot, es devalua. La manipulació no només no ha desaparegut, sinó que s’ha multiplicat i el debat democràtic s’ha deteriorat.
A més, en els últims quinze anys, s’ha produït una formidable transformació de la nostra manera de relacionar-nos. Avui el temps que passem fent servir el telèfon mòbil suposa una gran part de la nostra quotidianitat. I això no afecta només els continguts als quals accedim, sinó també la manera de relacionar-nos i crear societat. El canvi més rellevant consisteix a deslocalitzar les relacions humanes, que han passat de ser majoritàriament espacials a virtuals. Cada dia veiem que persones que comparteixen un mateix espai (l’autobús, una cafeteria o una aula de la universitat) es comuniquen amb unes altres que no estan físicament amb elles. Aquesta deslocalització obliga a assumir noves realitats socials, perquè ni l’intercanvi d’idees ni la construcció de les identitats es desenvoluparan com fins ara. Això pot no ser tan rellevant per als qui hem viscut en el món anterior als telèfons “intel·ligents”, però les generacions que se socialitzen per primera vegada d’aquesta manera més virtual que física són radicalment diferents en el seu comportament social i, per tant, polític.
El resultat és la inadequació dels nostres paràmetres polítics tradicionals davant d’aquest nou món. D’una banda, ens trobem en societats fluides en les quals el contacte físic, la proximitat i el territori són menys importants. D’altra banda, ens continuem organitzant políticament en entitats de base territorial. Les societats actuals són cada vegada menys espacials i més fragmentades en comunitats diverses que comparteixen els mateixos espais físics, però no necessàriament virtuals. No obstant això, la nostra teoria política continua ancorada en esquemes estatals basats en jurisdiccions territorials, un model d’organització del poder i la democràcia que té poca flexibilitat per poder ser superat o transformat amb èxit. El divorci entre una realitat i una altra serà creixent i de moment no hi ha esquemes que proposin una alternativa viable.
És un repte majúscul per a la política del segle XXI afrontar l’impacte que els avenços tecnològics tenen en la nostra societat, sobretot per modificar la manera com es generen i potencien les argamasses socials. No en va, estem evolucionant des d’una dinàmica que facilitava les convergències dins de l’espai definit de cada estat a dinàmiques molt més divergents i polaritzants per a les quals la ubicació espacial resulta cada vegada menys rellevant i, per això, qualsevol mena de governança menys eficaç.
Leave a Reply