Eduardo J. Ruiz Vieytez: “La miopia democràtica”

Artículo publicado en Valors (22/09/2026)

Han passat uns vint-i-cinc segles des que va néixer un sistema d’organitzar la polis que rebria el nom de democràcia. Es tractava d’una democràcia directa, en la qual participaven els ciutadans plens sense intermediaris, és a dir, sense assemblees representatives, el que en l’actualitat només sobreviu en un parell de petits cantons suïssos. Allò era possible gràcies a les nombroses exclusions d’aquell inicial concepte de democràcia. Ni les persones esclaves, ni les estrangeres, ni les dones, ni les menors fins que fessin el servei militar, ni les qui només tenien un progenitor atenès eren considerades ciutadanes.

Ara bé, la constatació que aquella primera democràcia era reduïda en relació amb la població efectivament governada no ha d’eclipsar que fos una innovació política considerable per a l’època. La participació política deliberativa i decisòria s’igualava dins d’un sector estrictament definit, però sense atendre les riqueses o nobleses de cada persona, cosa que en la major part de les societats europees no aconseguim començar a treure’ns de sobre fins que uns senyors triats per a un parlament estamental van jurar a Versalles que no es dissoldrien fins a redactar una constitució. Allò va passar el 20 de juny del 1789 i va ser el fet revolucionari per excel·lència que va deixar enrere (provisionalment, perquè el camí tindria molts alts i baixos) l’Antic Règim. Encara que la presa de la Bastilla, un mes més tard, acabaria guanyant-se el simbolisme històric, la veritable revolució es va produir en aquell jurament del joc de pilota, que es completaria lentament amb la seva derivada democràtica a partir de la primavera del 1848.

Al final de la nostra història occidental va resultar que la democràcia sobre la qual s’assenten els nostres sistemes polítics seria, com va dir Winston Churchill el 1947, la pitjor forma de govern, excepte per totes les altres que s’han provat. I la màxima resisteix amb força, malgrat els cants de sirena d’algunes formacions extremes o de les temptatives d’alguns sectors socials. Ningú amb bon seny proposa avui a occident un sistema que no es basi d’una manera o una altra en la màgica idea de la democràcia. Fins i tot el franquisme, amb el seu impresentable i ridícul entramat políticoinstitucional va voler acudir al concepte de democràcia orgànica per legitimar-se, enfront de les suposades “democràcies inorgàniques” dels nostres veïns del nord, als quals, en realitat, tots ens volíem assemblar.

Amb carboni o sense, la democràcia no té avui una alternativa política seriosa. Però això no implica que no presenti problemes contundents, i dos destaquen per sobre la resta. Deixarem a un costat el de la tirania de la majoria, per centrar-nos avui en el de la seva miopia congènita. En efecte, la democràcia no és un bon sistema per mirar lluny, per fer polítiques de llarg termini ni estratègies de país. La democràcia no és cega, però sí miop, perquè hi veu malament des de lluny i centra la mirada en el pròxim i immediat. Té miopia, però no presbícia. Al contrari, el joc democràtic electoral obliga a una mirada constant a curt termini, i recorda al representant polític i al governant que es troben sotmesos a la fiscalització immediata i persistent en forma d’eleccions, en les quals l’èxit es mesura en vots populars, que s’aconsegueixen no sempre fent el correcte a llarg termini, sinó obtenint resultats vendibles a curt termini.

El sistema obliga el polític a examinar-se (i a aprovar) en un permanent curt termini, de la qual cosa, per cert, només queden exempts els jutges i tribunals. I no es pot retreure això a uns representants que només poden exercir les seves responsabilitats si continuen sent populars a curt termini. La miopia democràtica és un dels grans problemes estructurals dels nostres sistemes. Una patologia que, a més, empitjora a mesura que la democràcia fa anys. Perquè veure-hi bé des de lluny amb unes ulleres que només enfoquen de prop resulta una feina complexa. Encara més en el món actual, cada cop més dependent, no només dels mitjans de comunicació de masses, com abans, sinó també de les xarxes socials, intel·ligències artificials i altres avenços tecnològics.