Artículo publicado en Valors.org (18/07/2025)
No és innovador afirmar que vivim una etapa de regressió dels drets humans. Ja fa temps que certes conquestes i avenços en drets universals s’han vist qüestionats o minvats per la interpretació judicial, la reforma parlamentària o la pressió social dominant. Amb excepcions puntuals, aquesta és la tendència que es pot apreciar des de fa menys d’un quart de segle i que té en l’11-S el seu bateig simbòlic.
Aquesta regressió s’expressa en l’augment significatiu de formacions polítiques que anomenem populistes (en realitat, xenòfobes i classistes), però també en l’alteració més difusa –però constant– dels discursos dels partits clàssics que dominen els nostres parlaments. Amb honroses excepcions, aquesta tendència que redueix els drets humans a contingut o a titularitat ja ha aclaparat l’agenda política de les nostres societats occidentals i de moment no se li veuen signes de debilitat.
Podria semblar que els avenços en democràcia i drets humans que es van produir a les societats occidentals després del trauma de la Segona Guerra Mundial van arribar a la seva fi, o almenys, a una retallada del que grans sectors socials consideren un excés de la història. El reconeixement d’identitats diverses, de drets i, sobretot, la solidaritat, es detenen avui a la frontera estatal per a la major part de les persones.
Tot plegat xoca frontalment amb el discurs general dels drets humans, i amb els models que semblaven haver-se assestat majoritàriament a les societats occidentals a mitjan segle XX. Fins i tot, la democràcia com a valor, com a sistema polític inevitable, és qüestionada o vilipendiada avui en dia amb un desvergonyiment que era inconcebible fa només tres o quatre dècades.
Com és possible una regressió ideològica o axiològica tan gran en societats aparentment cultes i desenvolupades? Què ha passat per què valors tan definitoris del món occidental es vegin avui sacsejats amb el suport exprés o tàcit de grans sectors socials?
Potser la resposta és més simple del que pensem. Potser, senzillament, no hi va haver mai grans avenços en els valors compartits. Potser la cultura dels drets humans o la democràcia profunda no van ser mai realment assumides per la majoria social. Potser, simplement, coses com la Declaració Universal dels Drets Humans i la dignitat de totes les persones no van ser mai enteses i, encara menys, assumides de manera majoritària. Potser no estem més que davant d’una altra volta regressiva de la història, com les que van seguir les onades progressistes de finals del segle XVIII, de mitjan segle XIX, del canvi de segle XIX-XX o dels anys vint del segle passat. Potser estem assistint a un nou moviment del pèndol que ens porta d’un pol a l’altre en cicles consecutius que abasten diverses dècades.
El consol és escàs si, amb això, el que constatem és que, efectivament, no vam ser mai on crèiem haver arribat. Mai la pau internacional ni europea va estar realment assegurada; no vam entendre mai que la immigració ens fa més rics i no més insegurs; no vam assumir mai sincerament que els drets humans són universals; no vam aprendre mai, en definitiva, que la presumpta seguretat és l’enemic més gran de la llibertat.
No s’han perdut aquests valors de llibertat i igualtat que legitimen els nostres sistemes polítics perquè, en definitiva, no van ser mai realment assumits per les majories. N’hi ha hagut prou amb l’accés immediat i generalitzat a la informació perquè la imatge de societats democràtiques consolidades es desplomés davant dels nostres ulls, i ens obrís a un abisme d’incertesa i egoismes tan antics com la mateixa espècie humana.
Deja una respuesta