Artículo publicado en «Valors» (12/12/2025)
A la ciutat de Ljubljana (Eslovènia), hi ha l’anomenada plaça del Congrés, inaugurada per la celebració que s’hi va fer l’any 1821 d’una de les reunions de la Santa Aliança. Hi van participar, entre d’altres, Francesc I d’Àustria, Alexandre I de Rússia i Ferran I de Nàpols.
La Santa Aliança va marcar una època en què els grans poders van anul·lar l’avanç de la Revolució Francesa que els exèrcits napoleònics havien expandit per Europa, per tornar a un conservadorisme extrem, a l’elitis-me i al classisme propis de l’Antic Règim. Va significar el triomf de la legitimitat tradicional enfront de les idees que proposaven fonamentar el poder polític en noves bases. El seu apogeu coincideix aproximadament amb els anys vint i trenta del segle XIX, des del Congrés de Viena fins a les successives revolucions nacional-liberals.
Cent anys més tard, Europa viuria el ressorgiment d’una nova Santa Aliança. Els avenços democràtics van ser desafiats per noves forces autoritàries que van tenir èxit en una gran part d’Europa per implantar models antidemocràtics i excloents. Aquesta reacció dels anys vint i trenta del segle XX no es va basar en la legitimitat tradicional, sinó en la legitimitat carismàtica, el culte al lideratge salvador de la pàtria, al referent militar o paramilitar que representava amb la seva força i decisió el mode efectiu de governar en un context complex.
Aquesta segona Santa Aliança va ser derrotada ideològicament en la Segona Guerra Mundial, encara que països com Espanya i Portugal hi persistissin durant quatre dècades de retard.
Avui, cent anys després, vivim a Occident una nova reconfiguració de la mateixa Aliança reaccionària. Trump, Putin, Meloni, Erdogan i Orbán encapçalen els executius de països importants, i forces polítiques d’extrema dreta lideren les enquestes a França, el Regne Unit, Alemanya, Suïssa i els Països Baixos. La terrible novetat és que, per primera vegada, la reacció s’està legitimant a través de la voluntat popular i aquesta democràcia que les seves anteriors versions tant injuriaven.
Avui és l’opinió pública, segmentada estatalment, la que legitima a través de processos democràtics el retorn a les legitimitats tradicionals i carismàtiques per defensar un model de societat reaccionari i excloent, hostil a les persones migrants i les minories. La nova Aliança propugna mantenir vedats tancats de poder enfront dels qui són diferents (o pobres), mitjançant els aranzels, el tancament de fronteres, la retallada de drets i l’apel·lació retòrica a simbolismes patriòtics. Magra evolució política la del nostre model occidental en aquests dos-cents anys.
Si les revolucions populars i les guerres van acabar amb les anteriors aliances reaccionàries, no queda gaire clar què és el que pot revertir la Santa Aliança dels nostres dies. Seria un error entendre les revolucions del segle XIX com a moviments impulsats per majories populars. Durant la major part de la història, el crit prevalent és el de “visquin les cadenes”, i són minories qualificades o interessades les que poden liderar avanços que, això sí, acaben beneficiant aquelles majories.
De la mateixa manera, seria ingenu pensar que la història és una mera repetició cíclica de vaivens polítics i que n’hi ha prou amb esperar que la nova Santa Aliança perdi atractiu o es desfaci pels seus interessos antagònics. La legitimitat democràtica formal que aconsegueixen eslògans com “America first” o “Stop the boats” són l’enemic més gran de la democràcia i els drets humans en el món actual i el seu combat ideològic i polític és avui tan important com ho va ser derrotar la bogeria nazi en els camps de batalla.
La tercera Santa Aliança és cada dia més forta i fer-hi front ens obliga avui a dissenyar estratègies més intel·ligents però, sobretot, accessibles i comprensibles per a la gran majoria de la ciutadania.
Deja una respuesta